Avui hem sortit a navegar per la costa barcelonina…
Un cop al mes una colla d’ amics acostumem a navegar en motor i en vela si el temps acompanya. La veritat és que no sóc un mariner molt expert, però m’ho passo bé. Això d’anar pel mar és una tècnica i també un art. Mai en saps prou i sovint t’ enfrontes amb problemes o situacions de les que no tens experiència. A cada sortida decidim qui serà el capità del vaixell. És una responsabilitat molt concreta, i en tot moment has d’estar a l’aguait. És un equip en el que tots tenim responsabilitats. Sempre aprenem, hem de decidir a on volem anar, tenir una bona informació meteorològica, comprovar que tot està en ordre en el vaixell, des del nivell de l’oli del motor, la quantitat de gasoil i l’estat de les bateries o als temes de seguretat així com de disposar del material adequat i suficient aigua i aliments. Però, sobretot, aprenem a treballar en equip. Ara ens estem preparant per fer regates de vela a la primavera. Els vaixells són molt iguals i en aquestes competicions el que és clau és l’ equip i el seu líder per guanyar.
En certa manera, en les nostres vides professionals, estem sempre navegant i, sovint, ho fem en aigües tempestuoses. Les organitzacions són complexes, a vegades estan malaltes, les direccions no sempre són capaces de valorar el treball que fem, les seves estratègies s’ han d’adaptar a mercats o sectors en canvi permanent, en un món cada cop més global on la competència esdevé ferotge. En les organitzacions hi ha un seguit de factors variables que creen ansietat i inseguretat, sobretot quan la comunicació és pobre o les decisions semblen arbitràries.
La majoria de problemes que hem d’ afrontar no són tècnics, son adaptatius i sovint relatius a les persones i a les organitzacions. Com a professionals estem ben preparats per resoldre problemes tècnics, i no sempre estem preparats per afrontar problemes adaptatius.
A “The Practice of Adaptive Leadership (2009) de Ronald Heifetz, Alexander Grashow i Marty Linsky, els autors distingeixen clarament els reptes adaptatius i tècnics. Ells afirmen:
“Tot i que els problemes tècnics poden ser molt complexos i críticament importants, sabem les solucions que es poden implementar amb els coneixements actuals. Es poden resoldre mitjançant l’aplicació de coneixements autoritzats i a través de les estructures actuals de l’organització, els procediments i les maneres de fer-ho. Els reptes adaptatius només es poden abordar mitjançant canvis en les prioritats, creences, hàbits i lleialtats de les persones. Fer avenços requereix, més enllà de qualsevol habilitat autoritzada per mobilitzar solucions innovadores, desfer-se de certes maneres, tolerar pèrdues i generar la nova capacitat de créixer de nou.”
Massa sovint, tractem els nostres reptes com a tècnics quan són realment adaptatius. Un bon exemple d’això és quan el personal d’organitzacions, grans i petites, comparteix que no creu que les seves opinions siguin degudament considerades a l’hora de prendre decisions organitzatives clau. Una simple solució tècnica seria assignar més temps a les reunions per escoltar comentaris o idees de tot el personal.
Tanmateix, això no impediria a l’alta direcciótenir en compte les seves idees; només crea un espai per compartir idees. L’adopció d’un enfocament adaptatiu a aquest repte significa que l’alta direcció no només sol·licitarà idees del personal, sinó que també tornarà a revisar-les, fent preguntes i incorporant-les al procés de presa de decisions. El canvi fonamental aquí és que l’alta direcció hauria de valorar els seus empleats d’una manera que no feia abans i integrar aquest nou valor en el seu procés de la presa de decisions. A més, haurien de reconèixer les deficiències del seu enfocament anterior per poder adaptar-se.
Llavors, què pots fer per practicar el lideratge adaptatiu? Encara que segueixo aprenent el que funciona per a mi, he comprès que els següents punts són els més importants: